Ressenya >> La trilogia de Nova York, de Paul Auster

 Text de la contra:

(Traducció de l’edició en castellà)

La primera de les històries de La trilogia de Nova York, Ciutat de vidre, comença amb un escriptor de novel·la policíaca que, per atzar, es converteix en protagonista d’una investigació real y acaba actuant com un detectiu pels carrers de la ciutat dels gratacels mentre es qüestiona qui és ell en realitat. A Fantasmes, es conforma una laberint de recerques que Blau, el detectiu, haurà de resoldre. A L’habitació tancada, el protagonista rep l’encàrrec de buscar a un amic de la infància desaparegut que ha deixat una maleta plena de manuscrits inèdits que desitjava que fossin publicats, per raons una mica confuses. Tres cares d’una mateixa història amb la que Paul Auster reinventa el gènere policíac.

En les obres de Paul Auster, els esdeveniments es precipiten darrere de successos d’una naturalesa, aparentment, insignificant: allò que és petit marca la diferència i l’atzar condiciona les decisions. La investigació d’allò que és aliè es transforma en la recerca d’un mateix, amb l’afany de trobar una identitat pròpia i distintiva.

Opinió personal:

De vegades, llegir la contraportada dels llibres és de gran ajuda. Una porta oberta a entrar en el món del llibre que tenim entre les mans. Però he de reconèixer que, en aquest cas, el text anterior va contribuir a fer-me una idea equivocada sobre el llibre.

Les tres històries són independents, no es continuen, tot i que si que comparteixen molts elements, que van apareixent de forma significativa en cadascuna d’elles. Tot i així, no s’han de buscar respostes als enigmes que planteja una o altre en les altres dues. Crec que és important aclarir això, perquè a mi m’ha quedat una certa sensació de frustració. Espera trobar, al final del llibre, la solució a tots els dubtes que havien anat quedant al tinter, i no és així.

Dit això, he de confessar que el llibre m’ha deixat una sensació agredolça. Tinc la sensació de no haver acabat d’entendre el missatge, i de no haver acabat de lligar tots els caps. I una de les coses que em fa més ràbia és acabar un llibre sense haver-lo entès.

Tot i així, la major part del temps les tres històries m’han tingut molt enganxada. En tot moment estàs perdut, i no saps cap on tirarà la història. Un fet que, encara que no ho sembli, per a mi és positiu, perquè manté una tensió constant.

Un aspecte que també m’ha fet molta gràcia és el joc d’Auster de fer-se passar per un personatge de la novel·la. Tinc certa debilitat per aquests trucs, ja que creen certa complicitat amb el lector.

Però sempre hi ha d’haver un però. Mentre llegia, de vegades em sentia com quan mires una peli de por i et mors de ganes de cridar al protagonista: “per aquí no! No veus que és evident que es tracta del camí equivocat!” Si bé és cert que Auster dóna molta importància a l’atzar i les casualitats per dirigir el destí dels seus personatges, crec que en certs punts és massa forçat.

Així mateix, en alguns punts em fa la impressió que el protagonista té actituds o pren decisions poc lògiques. No puc explicar el moment concret del qual parlo, perquè no vull spoilejar (això es pot dir?), però crec que si llegiu l’obra m’entendreu.

Paul Auster és un dels grans de la literatura contemporània, i la veritat és que jo tinc una certa debilitat pels seus llibres. Potser és que encara no tinc el nivell suficient per captar tota la seva essència. De totes maneres, no em rendiré.