Ressenya >> El joc de l’àngel

El joc de làngel

(Segona entrega de la saga El cementiri dels llibres oblidats)

Carlos Ruiz Zafón

Editorial Planeta

672 pàgines

14,49 euros

Text de contracoberta

A la turbulenta Barcelona dels anys 20, un jove escriptor obsessionat amb un amor impossible rep l’oferta d’un misteriós editor per escriure un llibre com cap altre que hagi existit mai, a canvi d’una fortuna i, potser, de molt més.

Opinió personal

Ja fa molts anys que vaig llegir L’Ombra del vent i, tot i que ara mateix no seria capaç de fer una ressenya acurada (la meva memòria és pèssima), recordo les sensacions que vaig tenir quan el llegia i les que em van quedar quan el vaig acabar. En el seu moment va ser un dels llibres que més m’havia agradat i, sincerament, no sé perquè he esperat tant per continuar amb aquesta “saga”.

Malgrat que reconec que El joc de l’àngel no m’ha marcat tant com ho va fer L’ombra del vent en el seu moment, la història m’ha enganxat molt, sobretot el final, que està ple d’acció i quasi quasi l’he llegit contenint la respiració. M’agrada molt la Barcelona fantàstica, fosca, tenebrosa i sinistra de Zafón. Descobrir amb una mirada nova racons pels quals he passejat milers de vegades.

Tanmateix, encara que de vegades és una mica massa clàssic o tòpic, no sé com expressar-ho, crec que l’estil literari de Zafón enganxa i que sap descriure molt bé aquesta atmosfera d’angoixa que desprèn el llibre. Crec que la trama té girs inesperats molt interessants i que saben captar l’atenció del lector.

Pel que fa als personatges, la majoria són molt fàcils d’estimar, tot i que crec que a alguns d’ells els falta una mica de profunditat, de matisos que els facin més creïbles. No tot és blanc o negre. De totes maneres, hi ha un personatge en aquest llibre que m’ha enamorat. Es tracta del Senyor Sempere, un home entranyable i savi. Un enamorat dels llibres. Un llibreter d’aquells que m’agradaria conèixer i fer amistat. Un personatge secundari, però, alhora, molt principal en la història.

Per anar acabant, m’he quedat amb algunes incògnites de la història que l’autor no acaba de reverlar, no sabria especular un motiu. Si bé és cert que mai podem saber-ho tot, no m’agrada quedar-me amb la sensació que em falten peces. Tot i així, m’alegro molt d’haver decidit començar el llibre i tinc ganes de llegir la tercera part, El presoner del cel, un regal del darrer Sant Jordi que ja fa molt que espera.