Ressenya >> El dimoni a cada pas

El dimoni a cada pas
Donald Ray Pollock

Empúries Narrativa

295 pàgines

22 euros

ISBN: 978-84-9787-812-8

Text de la contracoberta: 

A les entranyes d'una Amèrica tan profunda com despietada de mitjan segle XX, en Willard, un pare marcat pel que ha viscut a la Segona Guerra Mundial, instrueix el seu fill: "El món és ple de fills de puta". Donald Ray Pollock repeteix escenari, la fondalada de Knockemstiff (Virgínia de l'Oest), per bastir una novel·la compacta i intensa, amb tot de personatges de vides descarnades, emmalaltides per una fe obsessiva o la falta d'ambició que ofega l'entorn. Un fotògraf assassí en sèrie i la seva parella sortint de cacera, un predicador que obeeix senyals de Déu, el nou reverend de l'esglèsia Coal Creek i la seva galeria de devotes, un propietari sense escrúpols, un xèrif a la corda fluixa... I l'Arvin, el fill d'en Willard, que mira de sobreviure no només al seu passat. "És difícil dur una vida virtuosa; sembla que el dimoni no descansi mai."

Sense concessions però sense escenes gratuïtes, D.R. Pollock emmarca la sordidesa des de dins mateix del quadre i serveix la misèria humana crua i a llesques, com si fossin simples circumstàncies.

Opinió personal: 

El primer que vaig llegir d’El dimoni a cada pas va ser aquesta cita del The Washington Post: «Potser et repugnarà, et xocarà i quasi segur que t’horroritzarà, però llegiràs fins a l’última paraula del llibre». Després, ho vaig haver de comprovar per mi mateixa i, efectivament, aquest és un llibre que no pot deixar ningú indiferent. 

La novel·la narra la història de diferents personatges, tots ells amb vides turmentades, dirigides per una devoció religiosa malaltissa o per obsessions psicòpates. El món que ens pinta D.R. Pollock és fosc, sòrdid, brut, viciós... No hi ha tabús a l’hora de descriure les escenes més cruels. 

Al llegir el llibre és inevitable preguntar-se si tota aquesta violència que destil·la es gratuïta o té una finalitat. Crec que en aquet món en què vivim, compartim escenari amb molta crueltat. La veiem a les notícies, als videojocs, a les pel·lícules... Però en el cas del cinema, no és tan criticada. Poca gent posa en dubte que Pulp Fiction és una gran pel·lícula i no va curta d’escenes violentes. Em fa la impressió que en la literatura aquest tipus d’obres no són tant acceptades, potser perquè es viu amb molta més intensitat i arriba molt més endins? No ho sé...

Una de les coses que més m’ha agradat és que Pollock no intenta donar una lliçó de moralitat, no intenta ensenyar res ni fer reflexionar (al menys aquesta és la impressió que m’ha donat a mi), si no que només intenta descriure un seguit de situacions punyents.

Així mateix, tota aquesta sordidesa contrasta, al meu parer, amb un estil literari molt cuidat, amb moltes descripcions i molt gràfic. A més, el fil de la història no és lineal, sinó que Pollock et va portant endavant i endarrere, fet que ajuda a construir la vida dels personatges i el millor és que en cap moment tens la sensació de perdre’t.

Els personatges són un altre dels punts forts del llibre. Estan molt ben construïts i, sobretot en el cas de l’Arvin, un dels protagonistes, són molt complexos, que és un dels trets que més realisme proporciona: a estones els odies, a estones els entens, a estones et repugnen. 

En resum, a mi el llibre m’ha agradat molt. És un estil molt diferent a tot el que he estat llegint darrerament, i potser per això l’he enganxat amb ganes.

Moltes gràcies a Editorial Empúries per l'exemplar!