Ressenya || El club de lectura del final de la teva vida

Una història tendra, honesta i commovedora sobre un club de lectura de només dos membres, una mare malalta i el seu fill, que faran servir els llibres per estimar-se encara més. Una celebració de la literatura, l’amor i la vida. En Will i la seva mare, malalta de càncer, saben que el temps de què disposen per estar junts no durarà per sempre. Per això volen aprofitar-lo al màxim i compartir el que més els apassiona: la lectura. Durant mesos parlaran de llibres de tota mena: clàssics i bestsellers, novel·les i memòries, comèdies i tragèdies... I, a través de les lectures, també revisaran les seves vides, les seves pors i el seu amor. Una emocionant oda a la vida i al reconfortant poder de les paraules.

El pitjor, però alhora el millor, de llegir un llibre que parla sobre llibres és que tinc l’habitació empaperada de post-its amb títols que m’ha convidat a llegir i que no vull que se m’oblidin i perdre’n l’oportunitat. 

El club de lectura del final de la teva vida va a cavall entre la novel·la i la biografia. És tant la història com els sentiments del seu autor, Will Schwalbe, i també de totes les persones que l’envolten. És un llibre que parla sobre l’experiència personal i és, per tant, molt alliçonador per tot aquell qui estigui disposat a aprendre. No sóc molt fan dels llibres d’autoajuda o similars, que intenten donar-te força en moments durs de la vida a través d’un dogma que és el que és independentment de qui el llegeixi; però aquest llibre no m’ha transmès aquesta sensació en cap moment. D’altra banda, crec que llegir sobre les experiències de vida d’altres persones és molt enriquidor, perquè pots retenir allò que t’interessa per enfrontar esdeveniments que a tu també et succeeixen i obviar els que no tenen a veure amb tu ni amb el teu estil de vida. 

En aquest sentit, un dels trets que m’ha agradat menys o amb el qual m’he sentit menys identificada ha estat amb la importància que se li dóna a la religió. Més que res perquè és una creença que no comparteixo i que em fa una mica de tírria. La mare de Schwalbe és molt creien i, malgrat que ell no ho és, sembla que poc a poc s’hagi d’anar contagiant de la seva espiritualitat per ser més feliç i millorar alguns aspectes de la seva vida. Tot i així, el millor és que a tu no t’intenten convèncer i que en tot moment saps que són les creences d’unes persones determinades. 

El llibre és molt emotiu i no negaré que m’ha fet plorar. El tema no és per a menys, sobretot si et sents, en part o completament, identificat amb la història. Els personatges són igualment entranyables fins al punt que en algun moment poden arribar a semblar irreals. Realment pot existir en aquest món una persona tan bona com la mare d’en Schwalbe, tan amable i entregada als demés, tan generosa i tan agraïda? Segurament n’existeixen moltes, de persones així, però de vegades sembla que en aquest món només hi hagi lloc per l’egoisme i els diners, i que les bones persones siguin coses de la literatura. 

Tot i que narra el procés de malaltia i mort de la mare de l’autor, els llibres, com es pot endevinar pel títol, tenen un paper fonamental. Schwalbe i la seva mare comenten al llarg de la novel·la un munt de llibres, així que he pogut aprendre una mica més sobre literatura, especialment nord-americana, però també de molts altres països del món sencer. 

L’obra és un homenatge al paper que la literatura té en la vida de la gent i en la construcció de la personalitat, tant de les societats com de les persones, i com poden arribar a ser una eina per resoldre molts dels problemes i conflictes existents avui dia. 

Hi ha una frase al llibre que m’ha encantat i que crec que no oblidaré en molt de temps (i amb una mica de sort mai):

“Tots tenim molt més per llegir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig aprendre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir.”

Però també hi ha altres lliçons de vida com:

"Tots som en clubs de lectura del final de les nostres vides tant si ho reconeixem com si no: cada llibre que llegim pot ser el darrer, cada conversa pot ser l'última."

Potser pot sonar molt a tòpic, però El club de lectura del final de la teva vida és un gran defensor del Carpe Diem, d’aprofitar el màxim el moment present, perquè el futur no existeix encara i és possible que mai existeixi. És una cita molt repetida avui dia, però que costa molt d’interioritzar i d’aplicar-nos en les nostres vides, així que ja va bé que sigui recurrent. Però, malgrat el que pugui semblar, no és un llibre depriment, ans al contrari:

“Quan una persona mor, en realitat no perds la persona que ha estat, ja que et queden tots els records sobre ella.”

Moltes gràcies a Ara Llibres per l’exemplar :)