Seguidors

Ressenya || El cos humà, de Paolo Giordamo



Primer de tot, demanar disculpes per haver tardat tant en actualitzar. Com molta gent en aquesta època he estat un xic liada amb exàmens i no he pogut dedicar gaire temps a llegir el que volia ni al bloc. Però ara ja sóc lliure i podré posar-me les piles, perquè tinc una pila de llibres pendents de llegir que ja comença a fer por, així que anem per feina!



El sergent Antonio René comanda un escamot de nois molt joves. L’últim a arribar, en Ietri, tan sols té vint anys i se sent totalment inexpert. Per a gairebé tots ells la missió a l’Afganistan és la primera gran prova de la seva vida. La seva destinació, una base d’operacions al mig del desert, és un dels llocs més perillosos de tota l’àrea en conflicte. 

Esgotats per la calor, el brogit i la por, de dia els soldats reconstrueixen la vida que coneixen, visiten el metge i procuren distreure’s. De nit, però, els records irrompen i els nois, enmig d’un silenci absolut, senten les pulsacions dels seus propis cors, els sorolls dels òrgans: l’activitat incessant del cos humà... Fins que arriba el dia en què s’han d’endinsar en territori enemic i de sobte es veuen forçats a passar comptes amb tot allò que han deixat en suspens. Quan tornin a casa, ja hauran sobrepassat irreversiblement la línia que separa la joventut de l’edat adulta. 



Ja ha passat un temps des que vaig llegar la primera novel·la de Paolo Giordano, La soledat dels nombres primers, però no se m’havia oblidat la sensació que tenia al llegir-la i que he reviscut amb El cos humà. Una mena de tristor i d’angoixa, encomanada dels protagonistes, una màxima empatia amb ells, una estranya relació que et fa venir ganes de parlar-los, consolar-los o aconsellar-los, fins i tot fotre’ls un crit o un clatellot. 

En aquesta ocasió, Giordano combina capítols escrits en primera persona (per donar veu als pensaments i a les intimitats d’alguns personatges) amb capítols amb narrador omniscient (per oferir un punt de vista obert de tot el que passa al seu voltant, fins i tot quan els personatges no en són conscients). Així doncs, com a lector arribes a formar part de la història com si tu mateix estiguessis en aquella base deixada de la mà de Déu en mig d’una guerra absurda. 

Al igual que en la seva anterior novel·la, els personatges d’El cos humà tenen l’ànima turmentada, cadascú per un motiu diferent (problemes familiars, problemes de personalitat, depressió...). A més a més, el fet d’estar tots junts tancats en una base militar, sense gaire cosa a fer fa que tots aquests problemes es facin molt més presents i adquireixin una gran importància en les vides dels personatges. Cadascú ha de fer-los front i intentar superar-los, i el fet d’estar a molts quilòmetres de distància de les seves vides no serveix de res a l’hora de deixar-los enrere. 

“L’essencial, per a ell, des del començament, ha estat excavar una trinxera entre present i passat: un refugi que ni tan sols la memòria fos capaç de violar”.

Al principi em tirava una mica enrere el fet que fos una novel·la ambientada en una base militar amb la guerra com a tema. Però no és el cas. El cos humà parla bàsicament de persones i dels seus problemes.  Si bé és cert que la guerra i la violència de la situació en la qual els personatges viuen immersos, no espereu una novel·la bèl·lica tradicional. No és un llibre d’acció trepidant, sinó un llibre molt intimista i que dóna molta importància als pensaments i sentiments dels protagonistes. 

De la mateixa manera, la guerra no és mostra en la seva manera més típica: amb soldats americans salvant el món; sinó que és un escamot de soldats italians, enfrontant-se a tasques molt quotidianes, quasi sempre...
A més, és molt realista ja que l’autor va passar un temps en una base militar a l’Afganistan abans d’escriure el llibre i, tal i com ell explica, és un llibre molt personal en el qual segur que hi ha bolcat moltes de les seves experiències i dels seus sentiments. 

Si hagués de triar un personatge seria el tinent Egitto, perquè és un d’aquells personatges grisos, ni bons ni dolents, que de vegades voldries petonejar i de vegades els fotries una cop de peu al cul mentre els crides: però què cony passa amb tu!

Una de les conclusions que jo n’he extret és que el que fa adult i responsable no són els anys, sinó les experiències que et toquen viure.

El llibre és una mica lent, però crec que és molt interessant si se li dóna una oportunitat. Potser a mi m’ha influït que no he tingut gaire temps per dedicar-li, i l’he anat llegint a estones, entre pausa i pausa. Tot i així, l’he gaudit molt.
  


 

Comentaris

Entrades populars