Seguidors

Ressenya || El enredo de la bolsa y la vida, Eduardo Mendoza




L’anònim detectiu d’El misterio de la cripta embrujada, El laberinto de las aceitunas i La aventura del tocador de señoras torna a l’acció en temps de crisi. En contra de la seva voluntat, és a dir, mogut per l’amistat i sense un euro a la butxaca, torna a exercir d’insospitat investigador a la Barcelona d’avui dia en una carrera contrarellotge per desarticular una acció terrorista abans que intervinguin els serveis de seguretat de l’Estat.

Anys després de deixar el sanatori mental on van compartir cel·la, Rómulo el Guapo li proposa un cop mestre al nostre protagonista. La seva negativa i la misteriosa desaparició de Rómulo seran el tret de sortida d’un embolic per resoldre un cas de repercussions internacionals amb l’ajuda d’un infal·lible equip: l’adolescent Quesito; el timador professional Pollo Morgan; l’africà albí Kiwijuli Kakawa (més conegut com el Juli); la Moski, una acordionista que toca al carrer; el repartidor de pizza Manhelik, i el senyor Armengol, regent del restaurant Se vende perro.


Feia temps que no llegia res d'Eduardo Mendoza. A l'institut ens havien fet llegir El misterio de la cripta embrujada i, tot i que després de tants anys em costa recordar moltes coses, em va agradar molt. Temps després vaig llegir Sin noticias de Gurb i també em va agradar moltíssim, és un llibre divertidíssim que recomano molt.

Darrerament m’estic aficionant a les novel·les d’humor i aquesta no la podia deixar passar ja que va ser un dels llibres més venuts del Sant Jordi de l’any passat.  No cal parlar de la qualitat literària d’Eduardo Mendoza, tot i que té un estil que sembla d’un altre època i que pot sonar una mica estrany avui dia (una mica caspós, en el millor sentit que la paraula pugui tenir), el món que descriu és el que ens envolta i el que segurament la majoria estem desitjant oblidar. Però ho fa amb molta gràcia, una mica de mala baba i amb un gran esperit de crítica. 

El llibre està plegat de situacions absurdes que, com a mínim, t’esgarrapen un somriure. El protagonista és un antiheroi en tota regla, un personatge d’allò més pintoresc i bandarra, però que t’acaba despertant una simpatia sincera. 

Tal i com em va dir un professor, als autors no els agrada que els classifiquin ni a ells ni a la seva obra com humorística. No ho acabo d’entendre, la veritat. Fer riure és una de les tasques més difícils que hi ha, a més d’una necessitat vital avui dia, i qui ho pugui aconseguir n’hauria d’estar ben orgullós. 

En resum, si sou fan de l’autor no us perdeu aquest llibre. I si no, proveu de descobrir-lo, perquè si us agrada en quedareu enamorats!


 


Comentaris

Entrades populars