Ressenya || El enredo de la bolsa y la vida, Eduardo Mendoza
L’anònim
detectiu d’El misterio de la cripta
embrujada, El laberinto de las
aceitunas i La aventura del tocador
de señoras torna a l’acció en temps de crisi. En contra de la seva
voluntat, és a dir, mogut per l’amistat i sense un euro a la butxaca, torna a
exercir d’insospitat investigador a la Barcelona d’avui dia en una carrera
contrarellotge per desarticular una acció terrorista abans que intervinguin els
serveis de seguretat de l’Estat.
Anys després de deixar el sanatori mental on van
compartir cel·la, Rómulo el Guapo li proposa un cop mestre al nostre
protagonista. La seva negativa i la misteriosa desaparició de Rómulo seran el
tret de sortida d’un embolic per resoldre un cas de repercussions
internacionals amb l’ajuda d’un infal·lible equip: l’adolescent Quesito; el
timador professional Pollo Morgan; l’africà albí Kiwijuli Kakawa (més conegut
com el Juli); la Moski, una acordionista que toca al carrer; el repartidor de
pizza Manhelik, i el senyor Armengol, regent del restaurant Se vende perro.
Feia temps que no llegia res d'Eduardo Mendoza. A l'institut ens havien fet
llegir El misterio de la cripta embrujada
i, tot i que després de tants anys em costa recordar moltes coses, em va
agradar molt. Temps després vaig llegir Sin
noticias de Gurb i també em va agradar moltíssim, és un llibre divertidíssim
que recomano molt.
Darrerament m’estic aficionant a les novel·les d’humor i aquesta no la
podia deixar passar ja que va ser un dels llibres més venuts del Sant Jordi de l’any
passat. No cal parlar de la qualitat
literària d’Eduardo Mendoza, tot i que té un estil que sembla d’un altre època
i que pot sonar una mica estrany avui dia (una mica caspós, en el millor sentit
que la paraula pugui tenir), el món que descriu és el que ens envolta i el que
segurament la majoria estem desitjant oblidar. Però ho fa amb molta gràcia, una
mica de mala baba i amb un gran esperit de crítica.
El llibre està plegat de situacions absurdes que, com a mínim, t’esgarrapen
un somriure. El protagonista és un antiheroi en tota regla, un personatge d’allò
més pintoresc i bandarra, però que t’acaba despertant una simpatia sincera.
Tal i com em va dir un professor, als autors no els agrada que els
classifiquin ni a ells ni a la seva obra com humorística. No ho acabo d’entendre,
la veritat. Fer riure és una de les tasques més difícils que hi ha, a més d’una
necessitat vital avui dia, i qui ho pugui aconseguir n’hauria d’estar ben
orgullós.
En resum, si sou fan de l’autor no us perdeu aquest llibre. I si no, proveu
de descobrir-lo, perquè si us agrada en quedareu enamorats!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada