Ressenya || Tesis doctoral de un extraterrestre

NETEJA ÈTICA JA!!

Després de La verbena de San Judas, Tucho Balado torna amb una altra novel·la seria d’humor.

En ella exposa una teoria gens descabellada sobre l’evolució humana, que ben bé podria ser l’explicació de la nostra manera de fer tan absurda.

Un confiat extraterrestre arriba a Barcelona per acabar la seva tesi doctoral de final de carrera i al·lucina amb convivint en el nostre caos entre personatges sanjudianos.

La falsa moral i l’ús persistent de la mentida com a base de la nostra comunicació li confirmen que el seu viatge ha estat tot un encert. 

La intervenció és inevitable i imminent... 

(Traducció de la contracoberta en castellà.)

“Hola a todos: me llamo Leo Fnac y soy un extraterrestre”

Així comença Tesis doctoral de un extraterrestre, un llibre molt curtet i força divertit que es llegeix en un no res. 

L’acció transcorre a Barcelona on un extraterrestre ha de descobrir si una estranya civilització de la galàxia s’ha barrejat amb nosaltres i és la causa de la estupidesa de la raça humana. Crec que és un punt de vista molt interessant, ja que nosaltres no tenim la possibilitat de veure'ns des de fora i analitzar els nostres errors.
 
A més a més, l’autor no té pèls a la llengua a l’hora d’exposar les seves teories:

“(...) si quería sobrevivir durante el tiempo que estuviera en este planeta, tendría que protegerme de esos auténticos especialistes en metértela de lado al primer descuido que tanto abundan y nada tienen que ver con la homosexualidad.”

“(...) al darse cuenta de que los memoos eran cada vez más memos y más hijos de puta (...)”

La veritat és que el llibre és un crit a la reflexió, a obrir els ulls d’una vegada per observar l’absurditat del comportament humà i del món en què vivim. Per aconseguir-ho, l’autor narra la relació del protagonista intergalàctic amb diferents personatges humans per mostrar com són de cruels i estúpids. Són històries fictícies i inversemblants. La veritat és que m’han arrencat més d’un somriure, però crec que aquest món està ple de fets reals molt més vergonyosos y que demostren amb tots els ets i uts l’estupidesa humana..., però potser llavors ja no es tractaria d’un llibre d’humor. 

Per una qüestió de pur ego, no puc evitar que m’hagi agradat el fet que l’autor a les dones ens deixa molt bé. La veritat és que no sé si som més intel·ligents que els homes o senzillament que com el seu afany de protagonisme ha estat tan gran tot aquest temps encara no hem tingut ocasió de demostrar que som iguals fins i tot en aquest aspecte! 

En general el llibre està bé i convida a reflexionar una mica sobre nosaltres i el nostre futur, del qual només nosaltres tenim la potestat de canviar i arreglar.

Fotografia de Ven y te lo cuento ediciones

Tucho Balado va néixer a Barcelona on va casar-se, té dos fills i quatre nets, viu amb la seva mare i va enterrar al seu pare juntament amb un saquet da terra dos seus amores. Li ha passat quasi de tot: bo, boníssim, dolent i dolentíssim, però fins i tot en els pitjors moments sempre va saber que era un home amb sort. Suposa que a algun ésser superior li haurà d’agrair tot i que, avui dia, encara no sap a qui. Després de dedicar la major part del temps a la seva família, als seus amics, a composar, a pintar, a dissenyar i a gaudir de la vida, un dia va descobrir la necessitat imperiosa d’escriure un llibre seriós d’humor. Concretament, sobre l’estupidesa humana i les seves múltiples aplicacions. Dissenyador i empresari durant més de quaranta anys. Va desfilar en els 80 i els 90 en les passarel·les de Cibeles, Gaudí i Les Halles de París al costat de Mila, amb les seves marques A menos cuarto, Mila y Toucho Balado i MYT. Va ser també durant quatre anys president de la Sala Gaudí. 

Moltes gràcies a l'editorial per l'exemplar!