Ressenya || Brúixoles que busquen somriures perduts, Albert Espinosa

L’amor vertader, la família, la venjança, les segones oportunitats, la sinceritat… En aquesta nova novel·la, Albert Espinosa ens submergeix en una història emocionant protagonitzada per uns personatges inoblidables que ens faran reflexionar i descobrir el que realment és important a la vida.

***

Primer de tot, vull agrair a la Cris (administradora del bloc Estantería Azul que no us podeu perdre) que pensés en mi i em deixés el seu exemplar de Brúixoles que busquen somriures perduts. La veritat és que no tenia pensat llegir-lo, si més no a curt termini, però ja que va sorgir la oportunitat no la vaig voler deixar escapar. 

He llegit diversos llibres d’Albert Espinosa (tot i que em sembla que no n’he penjat cap ressenya) i la veritat és que m’han agradat. Però he de confessar que se’m repeteix una mica. Si bé són llibres molt profunds, fins i tot una mica poètics, i macos de llegir, tinc la impressió que, en el fons, tots venen a dir el mateix. 

En aquest cas, el protagonista és un home en un moment molt dolent de la seva vida, que s’ha d’enfrontar a una situació difícil: recuperar la relació amb el seu pare, el qual està molt malalt. No sabria resumir-ho millor. 

Tot i que el llibre té frases molt boniques i reflexions que val la pena incorporar a la vida diària, aquesta història m’ha semblat una mica buida. El llibre és un monòleg interior del protagonista. Un seguit de pensaments sobre la seva vida, el seu passat i les persones que en formen o n’han format part. Però res més. L’evolució del llibre i del protagonista m’ha semblat una mica forçada, poc real. I, tot i que el llibre busca emocionar, tocar la fibra, a mi no m’ha arribat al cor. 

A més a més, la Cris m’ho va comentar i és totalment cert, el llibre està ple (i quan dic ple vull dir PLE) de punts suspensius. Encara que el llibre està escrit en forma de monòleg interior i que els pensaments d’una persona molts cops poden ser incoherents, inacabats, etc., al final el ritme que imposa el llibre es fa molt pesat i crec que aquest estil d’escriptura en molts dels casos no està justificat. 

En resum, no serà un dels llibres que recordaré amb més afecte d’Albert Espinosa (de qui si recomano per exemple El món groc). Potser no el vaig llegir en el moment de la meva vida que tocava. Tot i així no em penedeixo d’haver-lo llegit.