Ressenya || L'escuma dels dies
L’escuma dels dies podria ser una història
d’amor trista, si no fos també una crítica sagnant a
la religió i a l’obsessió per la feina, o una sàtira de
l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, convertit en la novel·la en
Jean-Sol Partre. Hi ha qui hi veurà un conte de fades, amb
ratolins que parlen i endrecen la cuina, cases que es fan
petites i nenúfars malignes que creixen al pit de la jove protagonista.
D’altres hi trobaran una estimulant novel·la
d’anticipació científica, amb invents tan suggeridors com el
pianòctel o l’arrencacors, i un homenatge explícit al jazz i al
cinema mut...
***
Vaig comprar aquest llibre per impuls. L'edició em va
semblar preciosa i el text de la contracoberta em va acabar de convèncer. Per
llegir-lo, però, s’ha de tenir la ment oberta perquè està ple de situacions
surrealistes i vocabulari inventat. Això fa que de vegades sigui una mica complicat
visualitzar la història, però a l’hora la fa molt divertida.
Es va publicar el 1947. Tot i així crec que moltes de les
seves crítiques cap a la societat de l’època i els valors que l’acompanyen estan
encara molt vigents:
“- Per què són tan desdenyosos? Tampoc no està tan bé
això de treballar.
- A ells els han dit que està bé. En general tothom ho
troba bé. Però en realitat no hi ha ningú que ho pensi. Es fa per costum i per
no pensar-hi, precisament.”
El llibre, una oda a l’absurd, està ple de frases i
diàlegs que fan reflexionar sobre la manera que tenim de fer les coses i el
valor que els donem.
També és molt crític amb la religió (fet que a mi,
particularment, m’agrada molt), parodiant i ridiculitzant personatges i
rituals.
En general, me n’alegro molt d’haver seguit l’impuls
inicial que em va fer comprar el llibre, però entenc que no a tothom li pugui
agradar l’estil de Boris Vian.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada