Entrevista || Jordi Dausà Mascort

Fotografia cedida per Jordi Dausà

“Una novel·la àgil i agredolça sobre les amistats estranyes i la dificultat de prendre decisions. Un plat combinat de patates fregides, ibuprofè i física quàntica”. Així és com l’editorial descriu el darrer llibre de Jordi Dausà, El gat d’Schrödinger, el qual he ressenyat en aquest bloc no fa gaire. Crec que l’explicació és molt encertada, però he tingut la oportunitat de parlar amb l'autor perquè me l’expliqui amb les seves paraules. 

 

Enquatricromia: Si no m’equivoco, acabeu de fer una segona tirada d’El gat d’Schrödinger. Perquè la gent se’n pugui fer una idea prèvia,  com autor, en quin gènere l’inclouries? 

Jordi Dausà: No sóc gaire de gèneres, però si m’obliguessis a etiquetar-la diria que és una novel·la tragicòmica o agredolça. Pretén fer riure, encara que sigui aquell riure una mica cínic que fas per no plorar. 

EQC: A què es deu el títol del llibre? És perquè el lector no sap el que s’hi trobarà fins que l’obre?

J.D.: El gat de Schrödinger és un experiment teòric formulat fa temps per un austríac. Costa moltíssim d’entendre (com tota la Física Quàntica) i potser per això hi ha grups New Age oportunistes –com el que surt a la novel·la- que l’utilitzen per il·lustrar les seves teories i deliris, revestint-los de pseudociència. La veritat és que a vegades poden resultar molt convincents. 

EQC: En aquesta novel·la recuperes els personatges del teu llibre Manual de supervivència. És tracta d’una continuació? Quines diferències podríem trobar en ells entre el primer llibre i el segon?

J.D.: Durant molt temps vaig pensar que Manual de Supervivència no es publicaria. Però m’ho havia passat molt bé amb els personatges i me’ls estimava, de manera que vaig decidir utilitzar-los en una nova novel·la amb un estil similar. Com que estava convençut que Manual mai veuria la llum, el gat de Schrödinger està pensada per ser llegida de forma independent. De fet, molta gent que l’ha llegida no sabia de l’existència de l’anterior.

EQC: Creus que el jovent català podria arribar a identificar-se amb en Matt, el protagonista? La crisi i l’atur han estat la causa de moltes depressions en els darrers temps i el Matt és una persona un pèl turmentada, que no acaba de trobar el seu camí.

J.D.: Suposo que sí, però no és una cosa que hagi buscat expressament. Fixa’t que el problema d’en Matt no és pas laboral, sinó personal. He conegut uns quants Matts al llarg de la meva vida, de manera que sí, imagino que hi ha un sector que pot sentir-s’hi identificat. 

EQC: En part es podria dir que el llibre tracta sobre la recerca de la felicitat?

J.D.: Sí, clarament. 

EQC: En Matt és una persona molt escèptica. Ho ha heretat de tu?

J.D.: En això ens assemblem. A tots dos ens agradaria creure en alguna cosa, però ens costa molt. Envejo la gent que té fe, crec sincerament que viuen millor que els que no en tenen.

EQC: Hi ha moltes experiències personals en el llibre o tot és ficció?

J.D.: Sempre escric sobre temes i llocs que conec, de manera que sí, n’hi ha un munt.  Es nota quan un autor parla de móns i camps que domina, el text guanya moltíssim.  

EQC: Com valores la situació de la literatura catalana? Actualment es pot viure d’escriure llibres? O en són pocs els afortunats?

Fotografia cedida per Jordi Dausà

J.D.: No t’ho puc dir del cert, però fins on jo sé hi ha poquíssima gent –si és que hi ha algú- que viu exclusivament de la literatura. Fins i tot els escriptors consagrats han de col·laborar amb diferents mitjans, o bé ensenyar, o traduir, o el que sigui.  Escrivint no es fan gaires diners.

EQC: Com enfoques el proper St. Jordi?

J.D.: Com que és dia laborable no podré fer tot el que voldria. A la tarda aniré a signar llibres a la parada de la llibreria Context, a Girona. 

EQC: Hi ha alguna novel·la en camí?

J.D.: Sempre hi ha alguna cosa. Però per mi el més complicat no és escriure –això surt sol- sinó saber-ho moure després.