Ressenya || Dispara, jo ja sóc mort

 

"Al final del segle XIX, durant la darrera etapa tsarista, els Zucker, perseguits per la seva condició de jueus, han d'abandonar Rússia fugint de l'horror i la desraó. Quan arriben a la Terra Promesa, en Samuel Zucker compra les terres dels Ziad, una família àrab encapçalada per l'Ahmed. Entre els dos homes es crea un vincle tan fort, una amistat tan sòlida, que es manté generació rere generació, per damunt de les diferències religioses. Amb les amenaces, al set de venjança i el xoc de passions com a teló de fons, les vides encreuades dels Zucker i els Ziad formen un mosaic de traïcions i dolor, d'amors possibles i impossibles, i alhora plasmen la gran aventura de viure i conviure en un territori marcat per la intolerància. -Sinopsi de laie.es- "

La veritat és que a l’hora de començar el llibre tenia sentiments contradictoris. Me n’havien parlat molt bé, per descomptat també de Julia Navarro, qui ha estat mesos i mesos a les llistes dels més venuts i em venia moltíssim de gust llegir alguna cosa seva; però el tema del que tracta l’argument és una mica delicat per a mi, perquè reconec que hi tinc molts prejudicis i no volia que aquests influïssin en la lectura. 

Al final, però, em vaig llançar i me n’alegro moltíssim, perquè no només és un llibre que enganxa des de la primera pàgina, sinó que amb ell aprens moltíssim d’història. No crec que es posicioni en cap de les dues bandes, sinó que a través de la protagonista (aparentment una observadora internacional del conflicte) coneixes la història de Palestina i de la creació de l’Estat d’Israel des dels punts d’una família àrab i d’una jueva. Això és el que més m’ha agradat del llibre, que no intenta vendre’t res, ni d’una part ni de l’altra. Pots veure la història i la política no des de la perspectiva dels qui manen, sinó dels qui la pateixen, i la veritat que els personatges de Navarro enamoren. Bé, de vegades els odíes, però el fet és que seguríssim despertaran sentiments fortíssims dins teu, i això és màgic.

A més a més, l’estil de l’autora és directe, va al gra i no es perd en floritures (és nota que és periodista), d’aquesta manera la lectura es fa molt ràpida i àgil, malgrat ser un llibre amb moltes pàgines. I és d’aquelles lectures que no pots deixar: un capítol més, vinga, un altre...

Jo el recomano a tothom!