Ressenya: La caiguda dels gegants, Ken Follet

Resum:

La historia comença el 1911, el dia de la coronació del rei Jordi V a la abadia de Westminster. El destí dels Williams, una família minera de Gales, està unit per l’amor i l’enemistat al dels Fitzherbert, aristòcrates i propietaris de mines de carbó. Lady MAud Fitzerbert s’enamorarà de Walter von Ulrich, un jove espia a la ambaixada alemanya de Londres. Les seves vides s’entrellaçaran amb la d’un assessor progressista del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, i la dels germans russos als que la guerra i la revolució els ha arrabassat el somni de buscar fortuna a Amèrica.  

Ken Follet ja va guanyar-se el meu cor amb Els Pilar de la terra (tot i que no tant amb la seva seqüela Un món sense fi) per això vaig llançar-me sense pensar-m’ho gaire a La caiguda dels gegants. Un conegut m’havia recomanat més d’un cop la lectura, de fet, em va convèncer gràcies a una anècdota que em va semblar súper graciosa. Em va explicar que un dia d’estiu a Munic (i d’aquests no n’hi ha molts), al sortir de treballar va decidir quedar-se a l’encantador Viktualien Markt de la capital bavaresa, prenent una cervesa ben fresqueta i acabant-se les poques pàgines que li quedaven del llibre. Al cap d’una estona se li van acostar un parell de noies van apropar-se-li molt coquetes (i lleugeres de roba) a saludar-lo, però el millor va ser la cara que se’ls va quedar a les pobres quan el meu amic, molt seriós i una mica molest per la interrupció els va contestar: “perdoneu, es que he vingut a acabar-me el llibre”. 

Un llibre amb un poder així no podia en absolut decebre’m. I no ho va fer. Follet narra en aquesta novel·la èpica la història de cinc famílies durant la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la lluita obrera i feminista. 

Malgrat la por que tenia en un principi que el llibre fos massa dens per a mi, he de reconèixer que és tot el contrari: molt amena i enganxa molt. Vaig entendre llavors la molèstia del meu amic davant de la interrupció que va patir, perquè era el que sentia jo cada cop que havia de parar per anar a treballar, menjar o dormir. 

Com no podia ser d’una altra manera, Lady Maud ha estat un dels meus personatges preferits, una dona forta, independent i lluitadora i, tot i així, conscient de les seves lligadures amb la seva condició social. Però no només ella és tan real que sembla que hagués de sortir de cop i volta del llibre per liderar una marxa feminista en mig del teu menjador. La resta dels personatges són igualment carismàtics, cadascun en el seu paper. A alguns els estimes, a d’altres els odies i a la majoria les dues coses per igual. 

Un altre dels grans talents de Follet, en la meva opinió, és el de barrejar la realitat amb la ficció fins a tal punt que faria dubtar fins i tot als mateixos protagonistes de la història. És una mica desconcertant, però a l’hora ajuda a entendre molt millor esdeveniments que coneixíem dels llibres de text i que, al menys jo, no vaig fer més que aprendre de memòria. 

És un llibre que m’ha agradat molt i que m’ha tingut enganxada fins a la última pàgina, encara que jo no hagi tingut la sort de poder permetre’m refusar pretendents en solejades tardes d’estiu.