Ressenya :: La cinquena onada, de Rick Yancey

Benvinguts al “meravellós” món de les distòpies.

Els jocs de la fam van obrir-me una porta a un món literari que he descobert que m’encanta. En la meva vida privada tendeixo a ser generalment bastant fatalista, així que no és d’estranyar que m’apassioni recrear-me en l’idea d’un futur apocalíptic, on tot és gris, mai surt el sol i no es pot anar a la platja... (Ah no espereu, això és el meu present a Alemanya...)

Bromes a part, La cinquena onada era un llibre que, després d’haver llegit amb èxit Els jocs de la fam i haver vist les pel·lícules (ho sé, vaig ser dèbil) de la saga Divergent, em feia molta curiositat així que vaig recórrer a Sant Amazon i vaig comprar els dos primers llibres de la saga amb el convenciment que no em decebria. 

A l’inici de la cinquena onada, la Cassie fuig per un tram d’autovia desolat. Fuig d’ells. D’aquells éssers que, malgrat el seu aspecte humà, deambulen pel camp eliminant a tothom, dispersant i aïllant els escassos supervivents. La Cassie sap que l’única manera que té de continuar viva és seguir estant sola. Sense confiar en ningú. Fins que troba l’Evan Walker, un jove enigmàtic que sembla capaç d’ajudar-la a trobar el seu germà. Ha arribat el moment de prendre una decisió definitiva: confiar-hi o perdre l’esperança, desafiar o rendir-se..., abandonar o lluitar. 

I em va agradar molt, sobretot el primer dels dos. La presentació dels personatges, així com la manera en la que està organitzada la novel·la em va semblar genial, molt dinàmica i equilibrada. Per una banda tenim la història de la Cassie, més introspectiva, més ¿filosòfica? I, d’altra banda la d’en Ben (Zombie), amb molta més acció, però també molt transcendental. Al voltant d’ells dos vas coneixent a la resta de personatges, cadascun amb la seva personalitat i el seu paper. 

Yancey barreja, a més a més i de manera molt intel·ligent, present i passat. D’aquesta manera es fa molt més amè conèixer la història de cadascun dels personatges i què els ha portat al lloc on actualment es troben, què mou a cadascun d’ells.  

Una altre aspecte que m’ha agradat bastant, sobretot en la primera entrega, és que el pes fonamental recau en com gestionen els protagonistes aquesta invasió alienígena, com els canvia. Més que la pura lluita entre dues parts. 

Per posar-li alguna pega, (això pot contenir en certa manera un spoiler) seria la relació romàntica entre la Cassie i l’Evan. M’encanta la idea del buenorro estil Edward Cullen que s’enamora de tu perdudament i no veu més enllà de la teva angelical presència, la qual dóna sentit a la seva vida. És molt maco si, però em cansa una mica ja. Tot i així respon totalment al meu gust personal i, valorant objectivament, en el llibre la relació està força ben construïda i desenvolupada, així com crec que a la peli no tant. 

Crec que és un llibre que ho té gairebé tot i una aposta segura per aquests dies de vacances ja que es llegeix molt de pressa. Què en penseu? L’heu llegit o teniu intenció de fer-ho? Deixeu algun comentari que darrerament està massa tranquil això!