Ressenya: La noia del tren, de Paula Hawkins

 

Ja som a dimecres i, després de dues setmanes d’estrès i adaptació, és dia de fer els deures a Un món minúscul. He decidit que aquest serà el dia de publicació per donar-li al bloc (PER FI) una mica de constància i lògica. Avui comparteixo amb vosaltres la meva opinió (més aviat el meu amor incondicional) per La noia del tren, de Paula Hawkins. És una de les meves ressenyes pendents. Almenys té alguna cosa bona deixar abandonat el bloc durant eons, que tens material de sobra! 

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s’atura en un semàfor vermell i que des d’allà veurà els jardins del darrere d’una renglera de cases. En una d’aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. Fins i tot els ha batejat, com si els conegués: són la Jess i el Jason. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells. Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra. Dura només un minut, perquè el tren de seguida es torna a posar en marxa; però n’hi ha hagut prou. De sobte tot ha canviat. Ara la Rachel té la oportunitat d’entrar en unes vides que fins aquest moment només havia mirat de lluny, i no la pensa deixar escapar. S’ha acabat ser només la noia del tren. 

Des que vaig llegir-lo no puc evitar mirar amb una mica de recel els meus companys de trajecte. El pitjor de tot és que als trens sempre trobes tota una fauna de personatges peculiars que no ajuden a controlar la imaginació. 

Durant tota la novel·la vaig tenir la impressió que la protagonista no era aigua clara, que amagava algun secret terrible. La Rachel es troba en plena decadència. Turmentada per una antiga relació de la qual no pot passar pàgina, l’única manera que troba d’oblidar els seus problemes es refugiar-se en l’alcohol. Això la converteix en una persona gens agradable i deforma la seva personalitat fins a límits grotescos. Segons Stephen King “la narradora és absolutament perfecta”, i estic completament d’acord. D'aquells personatges que desperten en tu sentiments confrontats. Ara l’estimes, ara l’odies. Bé, en el meu cas la vaig odiar més del que la vaig estimar. Però això només va fer que l’estimés moltíssim més com a personatge. 

El llibre em va atrapar totalment i es va fer amo de la meva vida. Només podia pensar en ell quan no estava llegint, fent elucubracions i intentant esbrinar de què anava tota la història. El millor era el malestar que se’m va ficar endins i la sensació, igual que la Rachel, que els meus sentiments i la realitat del que està passant no es corresponen. No és d’aquells llibres que se solucionen en un moment i de cop i volta tot cobra sentit. Mica en mica vas lligant caps i acabes per descobrir el secret. Però això no li resta gens d’intriga al llibre i et dona una sensació molt gratificant quan es van confirmant totes les teves sospites. Amb això tampoc vull donar a entendre que el llibre sigui previsible. Perquè no ho és gens! I tampoc es gratuït ni incongruent.

A més a més, va arribar a mi en el moment adequat, perquè feia temps que estava una mica desmotivada i no acabava de trobar què era el que em venia de gust llegir en aquell moment. Tenia tots els elements per convertir-se en una de les millors lectures de l’any per a mi. 

El llibre s’ha traduït ja a 46 idiomes (no sé si ja seran més) i ha venut més de 8.000.000 d’exemplars a tot el món, el que és una burrada! A més a més, el llibre que més exemplars a venut en un menor període de temps als EUA. No està mal com a referència i no em sorprèn res. Si encara no l’heu llegit: feu-ho! Deixeu-vos atrapar pels fantasmes de la Rachel!