Ressenya :: La gent feliç llegeix i pren cafè, d'Agnès Martin-Lugand

Després de la mort del seu marit i de la seva filla en un accident, Diane fa més d'un any que viu tancada a casa, incapaç de reprendre les regnes de la seva vida. L'únic que la lliga al món real és en Felix, amic i soci al cafè literari La gent feliç llegeix i pren cafè, al qual Diane no ha tornat a posar-hi el peus. Decidida a donar-se una nova oportunitat allunyada dels records, s'instal·la en un poble d'Irlanda, a una casa davant del mar. Els habitants de Mulranny són alegres i amables, excepte Edward, un veí esquerp i salvatge, el qual aconseguirà treure-la de la seva indolència, despertant en ella ira, odi i, molt a desgrat d'ella, l'atracció. Però, com enfrontar-se als nous sentiments? 

I després, què fer-ne amb ells?

***

El dol és un procés pel qual, lamentablement, tots passem en un moment o altre de les nostres vides i cadascú el viu d'una manera molt particular, però em fa la impressió que els llibres o novel·les que he llegit sobre el tema tenen una cosa comú: el fet que el dol s'ha de viure plenament per a poder superar-lo. Malgrat que de cap manera es tracta d'un llibre d'autoajuda, crec que es pot aprendre molt de La gent feliç llegeix i pren cafè. Adonar-nos que es tracta d'un procés molt personal que acaba només quan nosaltres estem preparats i no quan els que ens envolten creuen que ja està bé, i que no hi ha una manera única d'acabar-lo, sinó que cadascú hem de trobar la nostra. En aquest sentit el llibre m'ha agradat molt. 

D'altra banda admiro molt la valentia de l'autora quan va decidir no només escriure una història, sinó auto publicar-se a Amazon, amb el que suposa vendre un producte avui en dia a Internet, sense el relatiu recolzament que et pot donar una editorial (publicitat, etc.), convertint-se en el primer llibre auto publicat a França en ser contractat per una editorial. 

Al no ser molt llarg es llegeix d'una tongada i és impossible no estimar la protagonista, amb tots els seus defectes i comportaments que poden semblar infantils, i veure com va evolucionant al llarg de tot el que li passa. Si ve és cert que m'ha semblat un personatge poc real en alguns punts, amb una situació massa "ideal": em refereixo al fet de no tenir problemes econòmics que l'impedeixin perdre el cap, canviar de país i permetre's no treballar durant dos anys. Clar que si no fos així, igual no hi hauria novel·la... 

L'entrada d'Edward en escena també em va semblar una mica exagerada pel que fa a la seva actitud. No conec a cap irlandès, però em costa de creure que qualsevol persona mínimament en els seus cabals pugui ser tan mal educada amb un desconegut. Malgrat això, és un home que t'acaba captivant amb una personalitat més complexa del que podria semblar a primera vista. 

El desenllaç, no me l'esperava i em va agradar moltíssim. Cap al final la història d'amor es torna una mica... No sé com explicar-ho, no m'enganxava gaire amb l'estil del llibre ni amb la personalitat ni situació personal dels personatges, per sort s'arregla. 

En resum un llibre molt maco, on els sentiments són els protagonistes.