Ressenya :: El alcornoque de los muertos, Fernando Roye

Els ànims estan encesos al poble de Santa Honorata a causa d’un grup de “distingits ciutadans” i el seu emprenyament davant la humiliació que els reporta una sèrie de ninots que han aparegut penjats a la surera dels morts, en els quals s’hi veuen representats. Enmig dels creixents rumors que un dels maquis més perillosos de la zona ha tornat d’entre els morts per a amenaçar la tranquil·litat del poble, el sergent Carmelo Domínguez es veu pressionat per a iniciar una investigació, al mateix temps que s’enfronta a l’inesperat desafiament amb el qual el gran dels seus sis fills està fent trontollar la pau familiar. Ajudat pels seus mètodes singulars de deducció, Carmelo es disposa a desenredar una trama en la qual no falten oportunistes, presumptuosos, bandolers, mentides, venjances i d’altres misèries.

***

Fa ja temps que vaig compartir amb vosaltres la meva ressenya sobre El caso de la mano perdida, de Fernando Roye, la primera d’una sèrie de novel·les protagonitzades pel sergent Carmelo Domínguez, un Guàrdia Civil que no té res que envejar en habilitats detectivesques al mateix Sherlock Holmes. Amb una visió per als detalls fora del normal i una intel·ligència totalment incompatible amb el seu afany d’evitar els problemes.

Domínguez, un nom massa corrent per a una personalitat tan extraordinària que en aquesta segona entrega no decep. Però no és l’únic, cadascun dels personatges del llibre juga el seu paper i cap et deixa indiferent, ja sigui per estimar-lo o per odiar-lo.

En aquesta novel·la, a més a més, les relacions personals entre els diferents personatges tenen un pes major que en la primera. Especialment entre Carmelo i la seva família. Això afegeix a la trama principal una part de crònica social d’aquesta època tan fosca del nostre passat, plena de fantasmes.

Llegir El alcornoque de los muertos és gairebé com veure una pel·lícula i l’estil de l’autor m’ha volgut recordar molt, i no sé ben bé per què, a l’estil d’Amenabar. Fent braça amb la intriga del llibre i deixant sempre alguna sorpresa per al final.

Al situar-se en una zona rural de l’Espanya de la postguerra, la trama és molt castissa, però a l’hora s’hi poden reconèixer elements molt típics de les novel·les clàssiques de detectius amb una qualitat literària que no té res a enveja’ls-hi. No obstant, Fernando Roye crea amb aquesta sèrie de novel·les un estil únic, molt diferent a tot el que podem trobar dins del gènere de la novel·la negra actual.

Vull agrair a Sinerrata y a Javi de Ríos per facilitar-me un exemplar digital per al bloc i espero ansiosa el moment de perdre’m de nou en algun cas amb el sergent encantat.

De moment, si voleu saber més sobre els personatges i les seves properes aventures podeu visitar el bloc de l’autor La mirada azul y negra i la pàgina web de l’editorial Sinerrata Editores on podreu veure el booktrailer y llegir el primer capítol del llibre. I si voleu també podeu tornar a llegir, o llegir per primera vegada la ressenya sobre el primer llibre de la saga: El caso de la mano perdida, que vaig publicar fa un temps al bloc. 

Que acabeu de passar una bona setmana!