Vida a la alemana :: Les cues

Normalment no escric al bloc sobre la meva vida personal, però des de la setmana passada que aquest tema em persegueix i m’encén sobre manera, així que he sentit la necessitat de compartir-ho amb el món. No sóc fan de tòpics. Sobretot des que visc a Alemanya i he hagut de respondre amb diplomàcia a frases del tipus: ah, per ser espanyola ets molt treballadora; o preguntes: a España hi ha malària? Tots els espanyols feu la migdiada? Per aquest motiu intento no fer als altres el que a mi em molesta tant.

No obstant, he de dir que la fama dels alemanys (o millor dit d’Alemanya com a sistema social y polític) de ser molt quadriculats i estrictes és bastant certa. Cada persona és un món, totalment d’acord. Però aquí la burocràcia ho regeix tot i hi ha una forta tendència a seguir les normes. Si aquestes diuen que per a anar d’A a C s’ha de passar per B, és igual com de lluny puguis saltar, s’ha de passar per B i punt. Sobretot a Munic, on he passat més temps. Allà la gent et mira estrany si creues a peu amb el semàfor vermell.

Així que vaig quedar-me força sorpresa (per no dir una altra cosa pitjor) la primera vegada que, al obrir una segona caixa al supermercat, tota la gent que tenia rere meu va sortir en desbandada cap allà sense guardar cap tipus de torn ni preguntar, per cortesia, als que tenien davant si volien passar. I això no va ser una casualitat. Els tres anys que fa que estic a Alemanya han estat una lluita constant per a que no em robessin el meu torn a les cues.

Tampoc és que a Espanya això es respectés moltíssim, de llestos n’hi ha a tot arreu, però tenia la sensació que era com una norma no escrita, una qüestió d’educació. Aquí, en canvi, no em fa aquesta impressió. És la llei de la jungla. Crec que mai m’hi podré acostumar.

Tot això ve perquè la setmana passada gairebé he de fer-li un placatge a una dona gran que intentà, de totes les maneres possibles, colar-se’m a la farmàcia. Tant fàcil com és de dir: perdona, em pots deixar passar que tinc pressa? No li diré pas que no a una àvia encantadora. Però si estic esperant i gairebé m’empenta per a, sense ni tan sols mirar-me a la cara, posar-se davant meu i bloquejar-me el pas... Està bé... que m’encenc de nou.

No sé pas si és que he tingut mala sort. Em semblaria estrany ser tan gafe. En fi, només necessitava desfogar-me una mica.

I per acabar amb alguna cosa que tingui a veure amb el bloc vull dir que recomano moltíssim la lectura de Diaris del Sáhara, de Sanmao, la primera publicació de l’editorial :Rata_. Normalment llegeixo novel·la, i pensava que em costaria fer-me amb un llibre que és més aviat un assaig o una crònica. Però la veritat és que les pàgines passen soles i cada cop estic més enamorada de Sanmao.

Així que amb aquesta recomanació acabo. Els comentaris son sempre benvinguts, tant si són a favor com en contra.

Fins la propera i que acabeu de passar una setmana estupenda!