Descobrir el plaer de la lectura, per segon cop...

Una matinada de 1945 un noi és acompanyat pel seu pare a un indret misteriós i amagat al cor de Ciutat Vella: El Cementiri dels Llibres Oblidats. Daniel Sempere hi troba un llibre maleït que canvia el rumb de la seva vida i l'arrossega a un laberint d'intrigues i secrets enterrats a l'ànima fosca de la ciutat.

No sé quants cops he escrit i esborrat, escrit de nou i tornat a esborrar. No em surt fer una ressenya normal, per molt que ho intenti. Diuen que es guarda en un racó especial el record del primer llibre que encén en tu la flama de l’amor per la lectura i, tot i que no sóc molt amant de les veritats universals, en aquest cas crec que tenen raó. Han passat molts anys des que caigués a les meves mans L’ombra del vent i no he pogut oblidar mai les sensacions que vaig sentir al llegir-lo. Aquest any ha sortit per fi el llibre que tanca la saga de El cementiri dels llibres oblidats i, per a celebrar-ho, vaig decidir tornar a rellegir tots els títols abans de posar-me amb El laberint dels esperits.

He de reconèixer que tenia una mica de por. Por de no recuperar els sentiments que va despertar en mi tants anys enrere. Però aquestes van quedar completament en l’oblit ja a la pàgina 50, quan estava tan perduda en la història d'en Daniel i Julián Carax com ho estava la primera vegada.

La meva intenció (pobre il·lusa) era llegir al menys els tres primers en un cap de setmana maratonià. Al final no ho he aconseguit. A part que no he pogut dedicar tantes hores a la lectura com tenia pensat, un cop vaig començar a llegir ja no vaig poder saltar-me ni una línia, deixant una lectura en diagonal per impossible. Alguns diran que no és cap meravella, però a mi m’ha enamorat, per segon cop.

No podria escollir què és el que més m’agrada d’aquest llibre: la meravellosa Barcelona de conte, que des de llavors no he pogut parar de buscar sense arribar a trobar-la; la història o les històries, millor dit, que es van entrellaçant les unes amb les altres, o els meravellosos personatges. De tots ells, del que guardo i guardaré un millor record és de Fermín, amb el qual més d’un cop m’he sorprès amb un somriure als llavis, quan no un riure sonor. 

L'argument, d’altra banda, té un ritme ràpid i àgil, malgrat que hi hagi poc diàleg i molt monòleg interior. Però el misteri es manté fins pràcticament l’última pàgina i el final és com prendre un tros de la teva xocolata preferida després d’un àpat deliciós, ben dolç. Tot això en conjunt fa de L’ombra del vent un llibre ple de màgia que recomano moltíssim si encara no l’heu llegit, sobretot si us agraden els llibres d'intriga i ritme trepidant, a l'estil de El codi da Vinci.

Al principi estava una mica reticent, amb la de llibres que tinc pendents a la meva tauleta de nit, però ara me n’alegro moltíssim, perquè amb pocs llibres he sentit el mateix que amb L’ombra del vent, que és per a mi el mateix que els llibres de Carax per a en Daniel.

Crec que els altres els podré llegir més ràpid, perquè no em van apassionar tant com el primer, així que potser faig una ressenya conjunta. Encara no ho he decidit. De moment aquí us deixo.

I vosaltres, sou pro o contra Zafón?

Que acabeu de passar una bonica setmana plena de lectures meravelloses.