Ració doble de Zafón, què més es pot demanar? :: Ressenya
Hola de nou :)
M’encanta la meva sort. Just el dia en què penso reprendre l’activitat al bloc vaig i no trobo les fotos que tenia per a l’entrada d’avui. Em meravello de la capacitat que tinc per perdre qualsevol cosa. El pitjor és que els llibres ja els vaig portar de tornada a Barcelona i ara no les puc repetir...
En fi, Serafí. Així i tot, tiro endavant amb la ressenya que avui ve en parella. No sé si recordaràs que al gener vaig fer una espècie de marató de la saga d’El cementiri dels llibres oblidats, amb l’objectiu de refrescar abans de posar-me mans a l’obra amb El laberint dels esperits. Ja vaig publicar el comentari de L’ombra del vent (que trobaràs scrolejant una mica cap a baix) i avui et parlo d’El joc de l’àngel i d’El presoner del cel.
M’encanta la meva sort. Just el dia en què penso reprendre l’activitat al bloc vaig i no trobo les fotos que tenia per a l’entrada d’avui. Em meravello de la capacitat que tinc per perdre qualsevol cosa. El pitjor és que els llibres ja els vaig portar de tornada a Barcelona i ara no les puc repetir...
En fi, Serafí. Així i tot, tiro endavant amb la ressenya que avui ve en parella. No sé si recordaràs que al gener vaig fer una espècie de marató de la saga d’El cementiri dels llibres oblidats, amb l’objectiu de refrescar abans de posar-me mans a l’obra amb El laberint dels esperits. Ja vaig publicar el comentari de L’ombra del vent (que trobaràs scrolejant una mica cap a baix) i avui et parlo d’El joc de l’àngel i d’El presoner del cel.
El joc de l'àngel (font Viquipèdia):
La història narra la vida d'un escriptor, David Martín, que, malalt de
càncer i de soledat, rep una oferta d'un misteriós editor, Andreas
Corelli, que li retorna la salut a canvi que escrigui un llibre per a
ell. La història, però, s'anirà embolicant i Martín acabarà renunciant a
l'oferta de Corelli.
El presoner del cel (font Google Books):
Barcelona, 1957. Daniel Sempere i el seu amic Fermín tornen de nou a l'aventura. Just quan tot començava a
somriure'ls, un inquietant personatge visita la llibreria de Sempere i
amenaça de revelar un terrible secret. En conèixer la veritat, Daniel
comprendrà que el seu destí l'arrossega inexorablement a encarar-se amb
la més gran de les ombres: la que està creixent al seu interior.
Abans de tot he de reconèixer que, tot i que m’han agradat, no he aconseguit trobar en ells la màgia del primer llibre. A més a més, m’ha passat una cosa que em desconcertava molt i és que em perdia tota l’estona amb el pas del temps en els llibres. No sé si era jo que llegia amb presses i no parava prou atenció o que fallava alguna cosa en l’estructura. A tu també t’ha passat?
Pel que fa a El joc de l’àngel, la trama és molt més fantàstica, abstracta i oberta a interpretacions del lector; amb un punt de novel·la negra gòtica. Al llibre trobem una Barcelona molt més fosca i tenebrosa...
Al principi em va fer la impressió que hi havia un cert paral·lelisme amb els personatges de L’ombra del vent. De mica en mica, però, la sensació em va anar abandonant i va anar emergint una personalitat pròpia per a cadascun d’ells. El que m’ha agradat més és que és difícil trobar personatges que siguin bons O dolents. Tots tenen un punt de llum i un de foscor en una lluita constant dins seu. O gairebé tots.
El final no m’ha acabat de fer el pes. No pateixis que NO FAIG SPOILER. Sóc d’aquelles persones a qui els costen els finals oberts. M’incomoden. Necessito saber exactament com acaba tot, i què passa en el futur amb els personatges. Em maten els dubtes. Ningú no és perfecte.
D’altra banda, El presoner del cel és molt curtet i de lectura molt ràpida. Serveix de punt de trobada entre les històries dels dos primers llibres i, el que més m’ha agradat, és que dóna molt de protagonisme a Fermín Romero de Torres. Si heu llegit la ressenya anterior sabreu que és un dels meus personatges preferits. A més a més, respon en certa manera a moltes de les preguntes que em van quedar de la novel·la anterior. Què passa realment amb Martín? Quina és la seva relació amb El patró? Potser seria el més fluixet dels tres, però a mi em va agradar de tota manera. L’amor platònic és així.
Així que ja amb la història fresca, estic preparada per clavar queixalada a El laberint dels Esperits. Aquest cap de setmana em va de perles per fer una sessió de lectura ininterrompuda. Ja t’aniré explicant!
De moment, tu i jo ens veiem de nou el divendres al blog amb el primer post de Favorits de la temporada i constantment per les xarxes socials! Et passes a veure’m?
Fins aviat i felices lectures!
Pel que fa a El joc de l’àngel, la trama és molt més fantàstica, abstracta i oberta a interpretacions del lector; amb un punt de novel·la negra gòtica. Al llibre trobem una Barcelona molt més fosca i tenebrosa...
Al principi em va fer la impressió que hi havia un cert paral·lelisme amb els personatges de L’ombra del vent. De mica en mica, però, la sensació em va anar abandonant i va anar emergint una personalitat pròpia per a cadascun d’ells. El que m’ha agradat més és que és difícil trobar personatges que siguin bons O dolents. Tots tenen un punt de llum i un de foscor en una lluita constant dins seu. O gairebé tots.
El final no m’ha acabat de fer el pes. No pateixis que NO FAIG SPOILER. Sóc d’aquelles persones a qui els costen els finals oberts. M’incomoden. Necessito saber exactament com acaba tot, i què passa en el futur amb els personatges. Em maten els dubtes. Ningú no és perfecte.
D’altra banda, El presoner del cel és molt curtet i de lectura molt ràpida. Serveix de punt de trobada entre les històries dels dos primers llibres i, el que més m’ha agradat, és que dóna molt de protagonisme a Fermín Romero de Torres. Si heu llegit la ressenya anterior sabreu que és un dels meus personatges preferits. A més a més, respon en certa manera a moltes de les preguntes que em van quedar de la novel·la anterior. Què passa realment amb Martín? Quina és la seva relació amb El patró? Potser seria el més fluixet dels tres, però a mi em va agradar de tota manera. L’amor platònic és així.
Així que ja amb la història fresca, estic preparada per clavar queixalada a El laberint dels Esperits. Aquest cap de setmana em va de perles per fer una sessió de lectura ininterrompuda. Ja t’aniré explicant!
De moment, tu i jo ens veiem de nou el divendres al blog amb el primer post de Favorits de la temporada i constantment per les xarxes socials! Et passes a veure’m?
Fins aviat i felices lectures!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada