Obres d'ahir més vigents que mai :: El raïm de la ira :: Ressenya
Em dic Bea, tinc 30 anys i quasi no he llegit cap clàssic de la literatura universal... Sempre he pensat que estava sobrevalorat, que el més important era llegir, llegir molt, però que era igual quin tipus de llibres. Així que durant un temps vaig posar-me a llegir com una boja, llibres més curts, més àgils, perquè la meva llista de Goodreads creixés i creixés i poder sentir-me una gran lectora.
De la meitat d’aquells llibres no en recordo gran cosa. Algun fins i tot l’he llegit per segona vegada sense adonar-me’n, reparant a la meitat de que la historia em sonava vagament...
A casa meva mai s’ha llegit gaire (tot i que es completaven totes les col·leccions d’aquest o aquell altre diari) i del programa de literatura de l’institut millor no en parlem. A la universitat la cosa va millorar una mica, ¡una mica!, però em va enganxar en la meva època de rebel sense causa, així que vaig deixar escapar aquesta oportunitat.
Però farà ara uns anys que vaig decidir que això canviaria. Que volia que per a mi la lectura fos alguna cosa més que en un entreteniment.
“Crec que hem de llegir només la classe de llibres que ens fereixen, que ens apunyalen. Si el llibre que estem llegint no ens desperta d’un cop al cap, per a què llegim? Un llibre ha de ser la destral per al mar congelat que tenim a dins”. Franz Kafka
La meva opinió no és tan radical, però si que crec que val la pena llegir aquells llibres que deixen una empremta, que canvien alguna cosa dins teu. En la meva opinió aquesta és una de les principals funcions de la literatura.
Com ja sabràs si em llegeixes des de fa temps, en un intent desesperat per motivar-me, em vaig proposar un repte per a començar a llegir les grans obres a través d’una espècie de joc que vaig anomenar El pot dels clàssics (et deixo l’enllaç per si vols esbrinar de què va).
El primer llibre que la sort va escollir per mi va ser El raïm de la ira, de John Steinbeck. Havia llegit algunes opinions molt bones respecte de l’autor i m’havien recomanat molt la seva lectura, així que m’hi vaig llençar de cap, no sense una mica de por.
Però en realitat no havia necessitat de tenir cap por, perquè es tracta d’una novel·la totalment accessible, malgrat parlar de temes tan grans i tan abstractes com la dignitat humana i la justícia social.
Salvant les distàncies, -gràcies a Deu (o millor dit als meus pares, al meu xicot i a mi mateixa) mai he hagut de viure la mateixa precarietat ni he passat gana – com a emigrant no se m’ha fet difícil posar-me en el lloc de la família protagonista i compartir molts dels seus sentiments.
A causa de la mecanització de les feines del camp, els Joad es veuen obligats a deixar la seva granja i viatjar cap a l’oest, a Califòrnia, la terra promesa de la feina i la prosperitat. Un viatge molt dur que els prendrà pràcticament tot el que tenen.
Així doncs, comparteixo amb ells el dolor d’haver d’abandonar la teva llar perquè sents que ja no et pot oferir res; l’obligació d’haver d’anar d’aquí cap allà, carregant amb totes les teves pertinences; haver d’aprendre a desfer-te de les coses prescindibles; a no sentir-te mai del tot a casa; a suportar les mirades d’algunes persones mentre pidoles una oportunitat i repeteixes una vegada i una altra que no vols que et regalin res, que l’única cosa que vols és treballar i guanyar-te la vida, una vida millor, una vida digna. De notar sobre tu les mirades hostils d’algunes persones que et fan sentir que no tens dret a estar allà.
Tots aquests sentiments es veuen incrementats en al novel·la pel context. La cruesa dels anys 30 als Estats Units, amb el crac del 29 i la crisis econòmica posterior. A més a més, la brutalitat dels temps se li suma la brutalitat de la gent i una violència extrema arrelada en la societat.
El llibre va intercalant dues històries paral·leles. Per una banda, anem coneixent els avenços en el viatge dels Joad. De l’altre, es narra la situació de la societat americana de l’època, tot i qu sempre a través de diverses històries particulars, però anònimes, que li serveixen de veu.
Una idea de les que planteja el llibre i que m’ha semblat especialment interessant és l’autogestió. Com petites comunitats són capaces d’organitzar-se al marge del sistema, del govern, i com això realment pot tenir èxit. Precisament per aquest motiu, aquest tipus de comunitats es converteixen en una amenaça, desperten la por dels que ostenten el poder, els quals tracte de boicotejar-les i acabar amb elles.
L’any 1936, Steinbeck va escriure una sèrie de reportatges per al diari The San Francisco News sobre l’emigració a Califòrnia dels pagesos del Mitjà Oest gràcies als quals va recopilar tota la informació necessària, així com un munt d’experiències i casos reals en què basar-se per escriure El raïm de la ira. Sobre aquest tema també va escriure Los vagabundos de la cosecha, editat l’any 2007 per Libros del Asteroide.
De la meitat d’aquells llibres no en recordo gran cosa. Algun fins i tot l’he llegit per segona vegada sense adonar-me’n, reparant a la meitat de que la historia em sonava vagament...
A casa meva mai s’ha llegit gaire (tot i que es completaven totes les col·leccions d’aquest o aquell altre diari) i del programa de literatura de l’institut millor no en parlem. A la universitat la cosa va millorar una mica, ¡una mica!, però em va enganxar en la meva època de rebel sense causa, així que vaig deixar escapar aquesta oportunitat.
Però farà ara uns anys que vaig decidir que això canviaria. Que volia que per a mi la lectura fos alguna cosa més que en un entreteniment.
“Crec que hem de llegir només la classe de llibres que ens fereixen, que ens apunyalen. Si el llibre que estem llegint no ens desperta d’un cop al cap, per a què llegim? Un llibre ha de ser la destral per al mar congelat que tenim a dins”. Franz Kafka
La meva opinió no és tan radical, però si que crec que val la pena llegir aquells llibres que deixen una empremta, que canvien alguna cosa dins teu. En la meva opinió aquesta és una de les principals funcions de la literatura.
Com ja sabràs si em llegeixes des de fa temps, en un intent desesperat per motivar-me, em vaig proposar un repte per a començar a llegir les grans obres a través d’una espècie de joc que vaig anomenar El pot dels clàssics (et deixo l’enllaç per si vols esbrinar de què va).
El primer llibre que la sort va escollir per mi va ser El raïm de la ira, de John Steinbeck. Havia llegit algunes opinions molt bones respecte de l’autor i m’havien recomanat molt la seva lectura, així que m’hi vaig llençar de cap, no sense una mica de por.
Però en realitat no havia necessitat de tenir cap por, perquè es tracta d’una novel·la totalment accessible, malgrat parlar de temes tan grans i tan abstractes com la dignitat humana i la justícia social.
Salvant les distàncies, -gràcies a Deu (o millor dit als meus pares, al meu xicot i a mi mateixa) mai he hagut de viure la mateixa precarietat ni he passat gana – com a emigrant no se m’ha fet difícil posar-me en el lloc de la família protagonista i compartir molts dels seus sentiments.
A causa de la mecanització de les feines del camp, els Joad es veuen obligats a deixar la seva granja i viatjar cap a l’oest, a Califòrnia, la terra promesa de la feina i la prosperitat. Un viatge molt dur que els prendrà pràcticament tot el que tenen.
Així doncs, comparteixo amb ells el dolor d’haver d’abandonar la teva llar perquè sents que ja no et pot oferir res; l’obligació d’haver d’anar d’aquí cap allà, carregant amb totes les teves pertinences; haver d’aprendre a desfer-te de les coses prescindibles; a no sentir-te mai del tot a casa; a suportar les mirades d’algunes persones mentre pidoles una oportunitat i repeteixes una vegada i una altra que no vols que et regalin res, que l’única cosa que vols és treballar i guanyar-te la vida, una vida millor, una vida digna. De notar sobre tu les mirades hostils d’algunes persones que et fan sentir que no tens dret a estar allà.
Tots aquests sentiments es veuen incrementats en al novel·la pel context. La cruesa dels anys 30 als Estats Units, amb el crac del 29 i la crisis econòmica posterior. A més a més, la brutalitat dels temps se li suma la brutalitat de la gent i una violència extrema arrelada en la societat.
El llibre va intercalant dues històries paral·leles. Per una banda, anem coneixent els avenços en el viatge dels Joad. De l’altre, es narra la situació de la societat americana de l’època, tot i qu sempre a través de diverses històries particulars, però anònimes, que li serveixen de veu.
Una idea de les que planteja el llibre i que m’ha semblat especialment interessant és l’autogestió. Com petites comunitats són capaces d’organitzar-se al marge del sistema, del govern, i com això realment pot tenir èxit. Precisament per aquest motiu, aquest tipus de comunitats es converteixen en una amenaça, desperten la por dels que ostenten el poder, els quals tracte de boicotejar-les i acabar amb elles.
L’any 1936, Steinbeck va escriure una sèrie de reportatges per al diari The San Francisco News sobre l’emigració a Califòrnia dels pagesos del Mitjà Oest gràcies als quals va recopilar tota la informació necessària, així com un munt d’experiències i casos reals en què basar-se per escriure El raïm de la ira. Sobre aquest tema també va escriure Los vagabundos de la cosecha, editat l’any 2007 per Libros del Asteroide.
“És una de les grans novel·les polítiques de la literatura i conserva, a més a més, tot el seu vigor narratiu”, Luisgé Martín, Babelia, El País.
En resum, és un llibre que no només ens ajuda a comprendre la història propera del nostre sistema econòmic i polític, o la d’un país que a molts ens costa d’entendre; sinó que ens parla amb veu crítica i sense embuts de grans problemes vigents ara mateix també al nostre país. La creixent misèria, la precarietat laboral, la manca d’escrúpols i l’abús als treballadors per part de les empreses, la ferocitat d’un sistema que farà qualsevol cosa, passarà per sobre de qualsevol persona i destruirà qualsevol forma d’alteritat i individualisme, amb la finalitat de perpetuar-se.
En resum, és un llibre que no només ens ajuda a comprendre la història propera del nostre sistema econòmic i polític, o la d’un país que a molts ens costa d’entendre; sinó que ens parla amb veu crítica i sense embuts de grans problemes vigents ara mateix també al nostre país. La creixent misèria, la precarietat laboral, la manca d’escrúpols i l’abús als treballadors per part de les empreses, la ferocitat d’un sistema que farà qualsevol cosa, passarà per sobre de qualsevol persona i destruirà qualsevol forma d’alteritat i individualisme, amb la finalitat de perpetuar-se.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada