El club dels divendres :: Ressenya
La Georgia Walker ara és una dona feliç. Però les coses no sempre han
estat tan fàcils per a ella. Fa dotze anys, quan estava embarassada, el
seu nòvio James la va abandonar per marxar a viure a França. Però ara en
James ha tornat per reconquistar-la i exercir de pare d'una filla ja
adolescent. Gràcies als consells d'una bona amiga, fa uns anys que la
Georgia és la propietària d'una bonica botiga de llanes a Nova York, on
imparteix cursos i tallers de mitja i on ha creat un club ben
particular. Cada divendres es reuneix al seu local amb un grup de dones
ben diverses que tenen, tanmateix, una afició que les uneix: fer
mitja.Al voltant d'aquesta laboriosa activitat, que requereix temps,
paciència i molta dedicació, cadascuna d'aquestes dones deixa volar els
seus desitjos, les seves passions i les seves angoixes.
Avui tinc un dia pèssim i, en un primer moment he pensat: a la porra, passo del bloc, no em ve de gust... Però després m’ho he repensat i he vist el llibre que tenia per comentar i m’he adonat que els meus sentiments eren perfectes per parlar-te d’El club dels divendres, de Kate Jacobs.
La història gira al voltant de vuit dones diferents que troben un espai comú, un suport, en un club de punt que es forma de manera espontània a la botiga de llanes de la protagonista (Georgia). I tot i que el tema es vesteix de punt com podria vestir-se de ceràmica japonesa, m’ha agradat molt la metàfora que planteja el llibre, ja que les vides d’aquestes dones es van entreteixint fins arribar a formar una labor força realista i molt emotiva.
Aquest no és un llibre, però, exclusivament per a dones que teixeixen, així que no us deixeu fer enrere pensant que es tracta d’un manual de costura. En realitat, el club de punt és només l’excusa perfecta del grup per a reunir-se i fer-se costat. I això m’ha recordat dos conceptes que en els darrers temps estan tenint una gran importància en la meva vida (més per la seva absència que per una altra cosa): comunitat i “sororitat”.
El primer segur que el teniu clar, el segon potser no l’heu sentit tant. Quan es parla de sororitat, en general es parla de solidaritat entre dones i, concretament des de la perspectiva feminista, de la solidaritat entre dones en el context d’opressió en una societat patriarcal.
No patiu, no pretenc fer un manifest feminista en aquest article. Em quedaré amb la part de significat que en aquest moment estic trobant més a faltar i que crec que es veu molt ben reflectit al llibre i és la facilitat que tenim les dones de crear vincles increïblement intensos entre nosaltres (d’acord, si, de vegades tanta intensitat no és bona, però ara mateix ja la voldria jo per a mi).
I aquesta és la premissa principal del llibre: com vuit dones, tan rematadament diferents que algunes d’elles fins i tot no se suporten en un principi, són capaces de trencar amb les barreres que les separen i unir-se, conèixer-se, fer-se costat, cuidar-se i deixar-se cuidar.
No es tracta d’una novel·la romàntica típica (de fet, crec que s’inclou dins del gènere chick lit), però si es una novel·la que tracta al 100% sobre els sentiments i, naturalment, l’amor tendeix a ser-ne l’estrella, tot i que hi ha moltes classes d’amor.
La trama té un ritme lent al principi, encara que va augmentant de manera gradual i, en la meva opinió, té un bon equilibri entre les parts d’acció i els capítols més reflexius. En algunes ocasions, els salts en el temps m’han semblat una mica bruscos, coneixent els detalls del que passa a posteriori pels personatges. No és que no m’agradi, però en alguns moment fa que agafis més distància amb la història, enlloc d’estar allà i tenir tots els detalls del que ocorre.
Els personatges m’han semblat meravellosos. No només els protagonistes (a qui és impossible no arribar a estimar), sinó també els secundaris, els quals enriqueixen moltíssim la novel·la. Totes elles són molt carismàtiques i, tot i que hi hagi alguna pugui no caure’t bé, acabes per agafa’ls-hi afecte. I això és perquè tenen una evolució molt ben treballada al llarg de tota la història.
No sé si em llegeixes des de fa poc o ja saps més o menys el que m’agrada, però en més d’una ocasió he dit que per a mi sempre és necessària una bona història d’amor. Doncs en aquest llibre no ha estat el cas, de fet, és el que m’ha estat de més.
Crec que m’ha quedat una ressenya molt poc convencional, però és que estic molt visceral y no podia escriure des de la raó. Per resumir, diria que és una història molt recomanable, molt emotiva i molt tendra, però també molt dura tant com la mateixa vida. No espereu una novel·la happy flower, súper edulcorada y de final artificialment feliç.
És un relat que segueix el ritme de la vida, amb les seves coses bones i dolentes, amb els seus moments globus, en què tens la sensació que sortiràs flotant de tanta felicitat, i d’altres en què el pou sembla que no té final.
Jo te la recomano :)
Una abraçada ben forta.
La història gira al voltant de vuit dones diferents que troben un espai comú, un suport, en un club de punt que es forma de manera espontània a la botiga de llanes de la protagonista (Georgia). I tot i que el tema es vesteix de punt com podria vestir-se de ceràmica japonesa, m’ha agradat molt la metàfora que planteja el llibre, ja que les vides d’aquestes dones es van entreteixint fins arribar a formar una labor força realista i molt emotiva.
Aquest no és un llibre, però, exclusivament per a dones que teixeixen, així que no us deixeu fer enrere pensant que es tracta d’un manual de costura. En realitat, el club de punt és només l’excusa perfecta del grup per a reunir-se i fer-se costat. I això m’ha recordat dos conceptes que en els darrers temps estan tenint una gran importància en la meva vida (més per la seva absència que per una altra cosa): comunitat i “sororitat”.
El primer segur que el teniu clar, el segon potser no l’heu sentit tant. Quan es parla de sororitat, en general es parla de solidaritat entre dones i, concretament des de la perspectiva feminista, de la solidaritat entre dones en el context d’opressió en una societat patriarcal.
No patiu, no pretenc fer un manifest feminista en aquest article. Em quedaré amb la part de significat que en aquest moment estic trobant més a faltar i que crec que es veu molt ben reflectit al llibre i és la facilitat que tenim les dones de crear vincles increïblement intensos entre nosaltres (d’acord, si, de vegades tanta intensitat no és bona, però ara mateix ja la voldria jo per a mi).
I aquesta és la premissa principal del llibre: com vuit dones, tan rematadament diferents que algunes d’elles fins i tot no se suporten en un principi, són capaces de trencar amb les barreres que les separen i unir-se, conèixer-se, fer-se costat, cuidar-se i deixar-se cuidar.
No es tracta d’una novel·la romàntica típica (de fet, crec que s’inclou dins del gènere chick lit), però si es una novel·la que tracta al 100% sobre els sentiments i, naturalment, l’amor tendeix a ser-ne l’estrella, tot i que hi ha moltes classes d’amor.
La trama té un ritme lent al principi, encara que va augmentant de manera gradual i, en la meva opinió, té un bon equilibri entre les parts d’acció i els capítols més reflexius. En algunes ocasions, els salts en el temps m’han semblat una mica bruscos, coneixent els detalls del que passa a posteriori pels personatges. No és que no m’agradi, però en alguns moment fa que agafis més distància amb la història, enlloc d’estar allà i tenir tots els detalls del que ocorre.
Els personatges m’han semblat meravellosos. No només els protagonistes (a qui és impossible no arribar a estimar), sinó també els secundaris, els quals enriqueixen moltíssim la novel·la. Totes elles són molt carismàtiques i, tot i que hi hagi alguna pugui no caure’t bé, acabes per agafa’ls-hi afecte. I això és perquè tenen una evolució molt ben treballada al llarg de tota la història.
No sé si em llegeixes des de fa poc o ja saps més o menys el que m’agrada, però en més d’una ocasió he dit que per a mi sempre és necessària una bona història d’amor. Doncs en aquest llibre no ha estat el cas, de fet, és el que m’ha estat de més.
Crec que m’ha quedat una ressenya molt poc convencional, però és que estic molt visceral y no podia escriure des de la raó. Per resumir, diria que és una història molt recomanable, molt emotiva i molt tendra, però també molt dura tant com la mateixa vida. No espereu una novel·la happy flower, súper edulcorada y de final artificialment feliç.
És un relat que segueix el ritme de la vida, amb les seves coses bones i dolentes, amb els seus moments globus, en què tens la sensació que sortiràs flotant de tanta felicitat, i d’altres en què el pou sembla que no té final.
Jo te la recomano :)
Una abraçada ben forta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada