Seguidors

Ets qui creus que ets o qui els teus amics creuen que ets? :: Ressenya d'Art, de Yasmina Reza




Sergio ha comprat un quadre modern per una gran suma de diners. 
Marcos l'odia i no pot creure que a un amic seu li agradi una obra semblant. 
Iván intenta, sense èxit, apaivagar les dues partes. 

En què es basa realment l’amistat? Són els rols que assumim en la relació amb els nostres amics els que ens defineixen? Som el que ells veuen en nosaltres? Què passa quan canviem, quan ens rebel·lem, quan decebem?

Darrerament estic molt sensible amb aquest tema. (Si vas llegir la meva ressenya sobre El club dels divendres ja ho hauràs notat.) És possible que sigui perquè no tinc als meus amics a la vora i els trobo a faltar, però aquest llibre m’ha marcat més del que esperava i m’ha fet pensar.

Quan dic aquest llibre estic parlant d’Art, de Yasmina Reza. Es tracta d’una comèdia de teatre molt curteta, que es llegeix d’un sol cop, però que remou un munt de temes i de sentiments.

Totes les preguntes del començament, i moltes més, són les que es plantegen en el llibre amb un punt d’humor àcid i intel·ligent. Concís, amb les paraules justes. Amb tot el sentit i tota la incoherència de la vida.

En les relacions, ja siguin d’amistat, familiars o romàntiques, és inevitable assumir un determinat paper en relació amb l’altre. De vegades, aquest paper l’esculls tu, d’altres et ve imposat o te’l deixes imposar per diplomàcia o per mandra.

No obstant, crec que arriba un moment en què ens afartem d’ell, deixa de resultar-nos còmode, ens estreny. Llavors ens rebel·lem per demostrar que no som tan simples com ens pensen, que no se’ns pot etiquetar o delimitar. Que som més. Llavors, trenquem en bocins la rutina dels que ens rodegen, la seva zona de confort, les seves veritats absolutes....

Si ho mirem des del cantó oposat, tendim a fer-nos idees preconcebudes de la gent que responen més aviat als nostres desitjos i expectatives que a la realitat, i quan no actuen com nosaltres volem o esperem ens sentim decebuts. Però en realitat som nosaltres els qui ens hem estat enganyant durant tot aquell temps.

Aquest és el detonant del conflicte que es presenta entre els personatges del llibre. Uns personatges arquetípics en la seva peculiaritat que t’arrencarien més d’un somriure; i un enfrontament que posa de manifest la fragilitat i a la vegada la fortalesa dels llaços que ens uneixen als nostres amics. Tot això amanit amb la controvèrsia que desperta l’art contemporani i que sembla dividir a la gent entre blanc i negre, sense admetre grisos en la seva escala d’acceptació.

L’obra té ja uns quants anys (publicada per primera vegada 1998) i s’ha representat en el nostre país en diverses ocasions, però segueix tenint la mateixa vigència que llavors. La vigència de les obres que tracten de temes immortals, tot i que vestits amb la roba de l’època que els ha tocat viure. La vigència d’allò universal. La vigència immortal de la que beuen els clàssics.

Si viviu o passeu per Madrid, el Pavón Teatro Kamikaze acull l’adaptació de Miguel del Arco d’aquesta obra fins el 30 de juliol. Així mateix, el Teatre Goya de Barcelona acollirà una nova adaptació la propera primavera de la mà de Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, sota la direcció de Miquel Gorriz i espero tenir la oportunitat de veure-la.

En resum, per a mi ha estat el llibre perfecte en el moment perfecte. Una barreja d’oposats en equilibri: entreteniment i profunditat, humor i ironia, lleugeresa i serietat.

Comentaris

Entrades populars