Tot el que neguem amb mentides es converteix en aliment per al mal :: Ressenya de Et donaré tot això, de Dolores Redondo

Sinopsi de Grup 62:

A l’escenari majestuós de la Ribeira Sacra, l’Álvaro té un accident que acabarà amb la seva vida. Quan en Manuel, el seu marit, arriba a Galícia per reconèixer el cadàver, descobreix que la investigació sobre el cas s’ha tancat massa ràpid. El rebuig per part de la seva poderosa família política, els Muñiz de Dávila, l’impulsa a fugir, però el reté l’al·legat contra la impunitat que en Nogueira, un guàrdia civil jubilat, esgrimeix contra la família de l’Álvaro, nobles que es gronxen en els seus privilegis, i la sospita que aquesta no és la primera mort del seu entorn que s’ha emmascarat com a accidental. En Lucas, un sacerdot amic de la infància de l’Álvaro, s’uneix a en Manuel i a en Nogueira en la reconstrucció de la vida secreta de qui creien conèixer bé. La inesperada amistat d’aquests tres homes sense cap afi nitat aparent ajuda en Manuel a navegar entre l’amor per qui va ser el seu marit i el turment d’haver viscut d’esquena a la realitat, blindat rere la quimera del seu món d’escriptor. Començarà així la recerca de la veritat, en un lloc de fortes creences i costums arrelats en què la lògica mai no acaba de lligar tots els caps. 

Tots els lectors ens sentim en algun moment fascinats pel procés d’escriptura i, inconscientment, l’envoltem amb un vel de mística. Tenim curiositat per saber com funciona, com es mouen els seus fils, però alhora quedem atrapats en idees romàntiques. 

Et donaré tot això descriu aquest procés des de dos punts de vista diferents. Primer, com una ferida. En la seva primera novel·la, en Manuel (el protagonista) fa una transferència directa del seu dolor al paper. Es buida. D’altra banda, es planteja l’escriptura com un mitjà per guanyar-se la vida, publicant obres de qualitat, regides per patrons determinats que assegurin la venda d’exemplars. 

Però no és sinó gràcies a aquella primera novel·la que en Manuel aconsegueix connectar amb Álvaro, el seu marit, qui té clar que només escrivint des de les entranyes es pot crear una obra que sigui autèntica. Una autenticitat a la qual en Manuel ha renunciat de manera voluntària per així poder seguir eludint el dolor provocat pels seus records. 

Sé que la novel·la no es focalitza en això, però al llarg de la lectura aquests pensaments han anat entrant i sortint de la meva ment i m’han fet plantejar-me com visc jo l’acte d’escriure. 

Deixant de banda aquestes reflexions, diré que malgrat que el El guardià invisible em va agradar (sobretot la manera en que l’autora se submergeix en els turments dels seus personatges), vaig començar a llegir sense grans expectatives i amb molts prejudicis. Em van durar 10 pàgines, perquè el fil de la narració em va atrapar de seguida i de manera fulminant. 

L’obra comença quan en Manuel descobreix no només que el seu marit és mort, sinó que aquest li havia estat amagant durant anys de convivència una doble vida. En aquell moment, en mig d’un remolí d’emocions contradictòries, empren un camí ple de sotracs que el condueix a re-conèixer i reconèixer a Álvaro. 

De nou, Dolores Redondo mostra una gran traça en la creació de personatges. L’Álvaro m’ha semblat un dels millors de la novel·la tot i no prendre part en l’acció. Però el dibuix que se’n fa, tant a través de la gent que el coneixia com dels seus actes, és brillant. I malgrat l’ombra del dubte, que planeja sobre ell durant tota la història, al final del llibre tenim una imatge perfectament clara de la seva persona. 

En realitat, la majoria de personatges m’han captivat, plens de llums i ombres. En aquest llibre ningú és tal com sembla. 

Ara que rellegeixo el text, me n’adono que, a l’escriure el paràgraf anterior, estava pensant només en els personatges masculins. Si em paro a reflexionar, tot i que els femenins s’intueixen forts i tenen un paper determinant en la trama, em fa la impressió que s’amaguen una mica entre les ombres, que se’ls pren en certa manera tot el protagonisme que mereixerien. Potser seria l’única pega que li posaria. 

En resum, és una novel·la que transcendeix etiquetes i gèneres i que convida a la reflexió. A mig camí entre el serial familiar i la novel·la policíaca, la trama, plena d’intrigues, m’ha tingut enganxada a les seves pàgines durant hores. El ritme de la novel·la, en canvi, recorda més aviat al moviment de les onades, on els esdeveniments flueixen de manera natural alhora que amb cada retrocés del mar es van descobrint noves pistes. 

La meva puntuació